En Bambert: Cuento en Catalán

En Bambert
En Bambert era un home molt baixet. Tenia el cap gairebé encastat damunt les espatlles i
necessitava un bastó per caminar. El seu bastó era negre, de pom daurat.
Cada vegada que feia un pas se li ressentien tots els ossos.
Era un gran escriptor però només ho sabia ell perquè no havia deixat llegir mai a ningú cap
dels seus contes. Tenia molt poca relació amb la gent.
Les històries li servien per viatjar en el temps i l’espai. Fer un viatge de veritat era impossible
pel dolor que li feien els ossos.
De petit els metges li havien allargat els tendons, li havien estirat la pell, li havien trencat els
ossos. Al final van haver d’admetre que aquell nen deforme no creixeria mai.
D’adult va haver d’admetre el seu destí. El món on li tocava viure era el seu purgatori (lloc on
van les ànimes que no poden entrar directament al cel perquè abans han de passar per un
temps de purificació).
En Bambert segurament tenia la deformitat pel raquitisme, malaltia infantil que causa dolor
als ossos, problemes de creixement i malformacions a l’esquelet. L’origen de la soledat cal
buscar-lo en el seu aspecte.
Quan es van morir els seus pares, va dedicar tots els estalvis i els va invertir a reformar la
casa i adaptar-la a les seves necessitats. El botiguer Blümcke va conservar la botiga a la
planta baixa. Va fer reformar el pis superior i les golfes de dalt a baix. Va fer adaptar els
mobles a la seva mida. Va fer instal·lar rails a l’escala pels quals pujava una cadira amb motor
elèctric còmodament fins davant la finestra de les golfes. Li agradava fer-ho de nit per veure
la lluna.
En un llibre gruixut anomenat Llibre dels desigs anotava les històries imaginàries.
En Bambert era molt culte, havia llegit tots els llibres de la seva biblioteca (uns mil llibres).
Coneixia el món a través dels ulls dels escriptors però el món ignorava l’existència d’en
Bambert.
Llegia diaris però tenia pànic per les imatges i per això evitava la televisió. Li molestaven les
imatges de violència. No volia cap televisió a casa.
El menjar i les begudes els hi enviava el botiguer de la planta baixa mitjançant un
muntacàrregues que en Bambert s’havia fet instal·lar. En Bambert gairebé mai sortia al carrer.
Tenia por que els adults es compadissin d’ell i que els nens se’n burlessin.
A la Delegació de treball el veien com un adult que seguia vestint roba de nen. Li oferia feines
que pretenien explotar la seva baixa estatura. No volia ser un dels set nans en un parc
d’atraccions. Ell era per damunt de tot un ésser humà, i a més escriptor.
Un dia va veure que el Llibre dels desigs només hi quedava lloc per una història real, no un
conte inventat. Com podia aconseguir que aquella història fos de debò? Com que estava
ennuvolat, la Lluna no li va poder respondre les preguntes. Una història real havia de tenir
lloc: una ciutat, una riba…així va decidir arrencar les pàgines del Llibre dels desigs i va
demanar goma d’esborrar tinta per treure d’aquelles històries els escenaris on les havia situat.
De personatges no en va tocar cap. Va separar els onze relats i els va grapar. Va fer un
encàrrec al senyor Blümcke que el va sorprendre: li va demanar 11 globus japonesos d'aire
calent, de paper de seda, dels que porten una espelma a sota i volen molt lluny.
Va haver d’esperar dues setmanes perquè li enviessin els globos xinesos a través del
muntacàrregues.
En Bambert ja havia escrit la carta que pensava adjuntar a cada conte. Explicava que ell,
Bambert, enviava els seus relats a recórrer món perquè cada història trobés l’escenari que
millor s’ajustés als seus personatges. Demanava que les hi retornessin i l’informessin del lloc
on les havien trobades. Després les aplegaria en un nou volum. Prometia enviar un exemplar
del llibre a cada remitent. Va afegir a la carta el remitent: Casa Blümcke, Utramarins (botiga
amb tota mena de comestibles) a l’engròs i al detall.
Va esperar que fes vent de l’est, va pujar a les golfes un dia a les tres de la matinada. Va fer
emprendre el vol les tres primeres històries. En Bambert no s’havia sentit mai tan feliç!
El mes de febrer, quan els vents nocturns ja havien canviat unes quantes vegades de direcció,
en Bambert va fer desparèixer al cel el seu últim relat, el dels fulls en blanc. Va iniciar una
llarga fase d’espera.
Va passar la primavera i l’estiu. No sabia que cap història hagués trobat el seu escenari idoni.
Es va començar a amoinar. Quants relats haurien caigut al mar? quants s’haurien quedat dalt
d’un arbre? Va perdre la gana i es va aprimar.
En Blümcke li enviava tres panets cada dia però en Bambert en tornava dos al
muntacàrregues. Però bevia més cafè que de costum. De mica en mica, el Llibre dels desigs
es va anar convertint en el Llibre dels relats perduts.
Un bon migdiia li va arribar la primera carta a través del muntacàrregues. Venia de la badia
de Donegal (nord-oest d’Irlanda). Havia estat enviada des de Dublín, segons el mata-segells.
En Bambert va estripar el sobre i va trobar la història de L’ull de mar. Va posar noms
irlandesos als personatges i quan va rellegir el relat va pensar que Irlanda era veritablement
el lloc per al qual havia estat concebut.
L’ull del mar
La història és d’un noi que viu a la costa occidental d’Irlanda. El seu pare havia perdut la feina
i el noi, cada matí, aprofitant la marea baixa, anava a la platja i buscava els objectes que
havien portat les onades fins la sorra: taulons, botes, caixes, llaunes, ampolles i les venien a
algú i així podien anar tirant endavant.
Un matí el noi no va trobar res però va veure un bloc fosc, era enorme. El noi s’hi va acostar,
tenia la sensació que algú l’estava observant. Però va comprovar que estava sol.
Li va semblar sentir un sospir que havia sortit del bloc de pedra. Va examinar més atentament
la roca i hi va descobrir un ull. El mirava en silenci.
El noi va fer cassoleta i va agafar aigua, les va vessar amb cura sobre l’ull per protegir-lo del
vent sec.
La roca va tremolar i unes paraules no expressades en veu alta van arribar fins al noi: the
estat buscant durant molt temps, i finalment ‘t’he trobat, a tu, que ets tan especial, amic meu.
Que potser no recordes el que va passar fa cent anys, quan jo era tan petit com tu?
El noi no sabia què li estava dient.
Un dia va venir a questa cala, només volia jugar però va notar que unes algues invisibles el
subjectaven. Llavors els va veure, el van arrossegar fins la sorra i el van deixar en una llacuna.
Li van pegar amb garrots.
A la nit, van arribar nens; el van acariciar, els cantaven en veu baixa. Li van tallar les algues
invisibles i li van mostrar el camí de sortida de la llacuna. Quan van aparèixer els grans, ja
havien obert la presó.
Des d’aquell dia que no havia parat de buscar-lo per donar-li les gràcies i acomiadar-se.
La marea estava pujant; havia de tornar a casa. Devia estar somiant.
Només d’entrar per la porta el seu pare li va preguntar si havia vist la balena, que feia 100
anys que no havia tornat. El seu besavi havia ajudat a alliberar-la.
El noi va dir que no havia trobat res per vendre.
En Bambert havia quedat distret llegint la història. No sabia si havia trobat el relat a la platja
del conte.
L’endemà el botiguer Blümcke es va estranyar que en Bambert no li tornés cap dels tres
panets de l’esmorzar.
La segona història va trigar una setmana a arribar. Venia d’Espanya: Cristina González Oliva,
carrer del Palau Moro, Còrdova. El relat es titularia la princesa de Còrdova.
La princesa de Côrdova
A la ciutat de Còrdova, a la riba del Guadalquivir, encara s’hi pot veure el Palau Moro.
Al segle X el país estava governat per un califa que tenia una filla tan intel·ligent com bonica.
Va arribar l’adolescència i el califa el volia casar la princesa va dir que només es casaria amb
el pretendent que, com a dot (conjunt de béns que aportava la dona (aquí és l’home) al
matrimoni), li oferís la clau de la veritat.
El dia de la petició de mà, la ciutat de Còrdova estava engalanada, plena d’estendards i
banderoles. Hi havia una processó de pretendents que anaven cap al palau del califa.
La princesa estava assentada a un tron d’argent al costat del seu pare. Ella portava unes
ulleres amb mànec. Els heralds (missatgers) van fer sonar les trompetes. Les portes daurades
es van obrir i el camarlent (noble que estava al servei del rei a la cort) va anunciar que el
comte Valpolicella, de Venècia, volia lliurar a la princesa la clau de la veritat.
El comte es va acostar i va deixar una bota de vi i li va dir: dolça princesa, en el vi hi ha la
veritat. La princesa va fer veure tot el vi al comte. Aquest va quedar completament begut.
Va arribar el segon pretenten: el príncep hereu del regne de Butan (regne situat entre la Xina
i l’Índia. Havia arribat des de l’Himalàia dalt d’un elefant. Va fer entrar un pesat cofre i el va
deixar davant la princesa. El cofre era ple d’or. Ella va contestar que amb l’or podia comprar
coses però no la clau de la veritat. El príncep va marxar. No estava acostumat a l’humiliació.
Per això, marxant va llançar or entre la multitud i així el clamaven.
El tercer pretendent era Polícrates, príncep hereu del tirà de Samos i Icària (illes gregues). El
tirà és el governant que obté el poder amb l`ús de la força.
Va deixar un cistell de vímet a terra cobert amb una tela estampada. Van sortir tot de serps.
La gent es va espantar i va dir: la por és la clau de la veritat. La princesa va quedar encisada.
El príncep va continuar parlant. Totes les coses bones i grans neixen de la por: la llum, de la
por a la foscor; la paraula, de la por al silenci; l’escriptura, de la por a l’oblit. I el poder del
governant depèn de la por que inspira al seu poble. La princesa va mirar el pretendent amb
curiositat. Aquest va afegir que pel que fa a les veritats, qualsevol a qui s’apliqui la tortura es
veurà obligat a revelar-les (tots es van sobresaltar i empal·lidir).
Però llavors la princesa va dir que ja podia marxar. Que al seu regne no necessitava
torturadors. Tots van respirar alleugerits. Mentre marxava el príncep va anar repartint fuetades
a la multitud.
Tots els pretendents ja havien marxat i ja no quedava ningú. Ella, ben alegre, havia aconseguit
el que volia.
En Bambert estava pensant en la història; ja s’havia enamorat de la princesa quan la va
inventar, però no sabia que viuria a Espanya. Trobava molt bé situar-la a Espanya perquè els
europeus havien après moltes coses d’ells; fins i tot es deia que havien inventat les ulleres
amb lents tallades de cristal de beril.
En Bambert es va adormir i va somiar que aterrava al pati del palau. Preguntava a la princesa
si havia trobat la clau de la veritat. El van despertar uns cops. Era en Blümcke amb un sobre
a la mà.
Estava escrita en alfabet ciríl·líc (alfabet que fan servir els russos i altres pobles eslaus). En
Blümcke havia après a llegir-lo després de la segona guerra mundial, quan Alemanya va
quedar dividida en dos i una d’aquestes parts era una zona ocupada pels russos.
El remitent era Andrei Korxunov, secretari de cultura al Ministeri d’Educació i Literatura,
Kremlin, Moscou, Rússia.
A dins el sobre hi havia la història del conte de la lum errant. En Bambert es va apresurar a
corregir la històra. Ara la ciutat on transcorria el relat es deia Moscou.
La llum errant
Antigament els tsars (rei, emperador) governaven Rússia. Alguns van ser bondadosos però
altres van governar amb crueltat. Els tsars tirànics van perseguir els escriptors. Els poetes
eren decapitats. Els que escrivien contes de fades eren enviats a la presó per no lloar prou el
tsar de Rússia.
A la presó els escriptors represaliats vivien de pa i aigua enmig d’una foscor total. Només un
cop al dia, quan el sol arribava al seu punt més alt, per un forat del sostre entrava un raig de
llum que il·luminava l’estança (habitació).
Al terra hi havia palla. Un dia, sobre la palla, com una illa il·luminada, els presos hi van veure
un nen que escrivia com una mena de diari. Es pensaven que era una al·lucinació, però tots
ho havien vist. Llavors agafant els barrots de la cel·la cridaven: deixeu anar el nen!
Els guàrdies deien que no hi havia cap nen. S’havia fet invisible. L’endemà, quan el sol va
tornar a il·luminar fugaçment la palla, el nen va sorgir de les tenebres i va obrir el diari. El nen
escrivia. Un pres li va preguntar què escrivia i va dir: la història de la nostra evasió (fugida).
Deia que fugirien tots. El nen va prometre que l’endemà els llegiria la història.
L’endemà el nen va llegir la història. Deia que el raig de sol els mostraria el camí de la llibertat.
L’endemà, quan el raig de llum va esclatar a la cel·la el nen va cridar: guàrdies, traïció, un
motí (rebel·lió). Els guàrdies van córrer a obrir la porta de la cel·la i van dir que ningú es
mogués.
Llavors van veure el diari del nen a terra. Els guàrdies es cargolaven de riure quan llegien que
el raig de sol els il·luminaria i els guiaria. Creien que era ridícul. Llavors la porta del calabós
es va tancar i algú va fer girar la clau des de l’exterior. Els guàrdies van quedar atrapats i els
presos van poder fugir de la masmorra.
Van passar dos dies abans que el Kremlin (palau de Moscou) trobés a faltar els guàrdies.
Parlaven d’un nen presoner, d’un raig de sol i del diari. Els guàrdies van ser acomiadats. Des
de llavors al pati hi ha una llosa i el calabós deles profunditats del Kremlin no ha tornat a veure
la llum.
En Bambert va obrir la finestra de la cuina com si hagués ell mateix aconseguit fugir de la
presó. Ell havia escrit el conte. Ell havia allibertat el nen i els escriptors amb un raig de sol.
Aquella nit va dormir com un soc, sense somnis que el pertorbessin.
Es va llevar al migdia. Li havien arribat els panets amb el muntacàrregues i dues cartes. Va
esmorzar i va deixar les cartes pel final, com si fos aquell que guarda el millor mos
(mossegada). Una de les cartes venia de França i l’altra d’Itàlia. La de França tenia el matasegell de París i el remitent deia: Jean Baptiste Cordonnier, Quai d’Orsay, núm 16. Les dades
les incorporaria a la història El mocador de seda.
El mocador de seda
Hi havia una vegada a París un sabater que tenia un aprenent molt especial que es deia Jean
Baptiste. Un dia, en Jean Baptiste estava assegut al costat del Sena i va tenir una reacció
estranya. Es va aixecar d’un salt i va tornar a l’obrador. Allà fa fer fora el sabater i la seva
dona. Ell no parava de tremolar, El sabater es pensava que estava malalt i el volia dur al
metge. De cop, la casa es van ensorrar. Així doncs, aquell aprenent podia predir el futur.
El sabater i la seva dona van començar a tractar l’aprenent com si fos el seu fill.
Un dia estava al Sena al Quai d’Orsay i va veure una amplolla flotant. La va agafar, va treure
el tap de suro i a dins hi havia un mocador de seda que posava: Aquest mocador va ser tret
de l’aigua per l’aprenent de sabater Jean Baptiste el catorze de juliol de 1851 pels volts de
migdia al Quai d’Orsay. Avui era el dia que posava l’ampolla. En Jean Baptiste va veure
l’etiqueta del mocador de seda i va veure que era un fabricant del barri. Hi va anar, aquest
s’enrecordava qui havia comprat el mocador, feia tres anys. Era un senyor molt intel·ligent,
potser un filòsof que feia classes al Quai d’Orsay al soterrani que hi havia al número 16.
En Jean Baptiste hi va anar. Al soterrani va distingir un cadafal (plataforma de fusta sobre la
qual es posa el fèretre o taÜt durant la cerimònia prèvia a l’enterrament). Un home se li va
dirigir i li va preguntar si era en Jean Baptiste. El seu mestre havia mort la nit abans. Els havia
deixat un llibre per a ell.
En Jean Baptiste va obrir el llibre i a les primeres pàgines hi va trobar una carta a mà. Li deia
que no es coneixerien però que sabia que era pobre i que cavés al soterrani on vivia que
trobaria un passadís que el duria fins a les catacumbes de la ciutat. Darrere del primer nínxol
(forat que es fa a la paret per posar-hi el cadàver) hi havia un tresor. Li deixa que en fes un
bon ús. I que pensés que el futur estava escrit.
En Jean Baptiste va avançar a les palpentes (a cegues) i va trobar el nínxol. Hi havia un cofret
recobert de plom. Al soterrani el va obrir i va veure que contenia lluïsos d’or i ducats espanyols
(monedes franceses i espanyoles que el 1851 ja no s’encunyaven). Però hi havia una carta
dirigida a ell que deia: comparteix el tresor amb els pobres, perquè t’executaran per tenir-lo.
Afanya’t, ja no et queda gaire temps! I recorda; ni l’endeví més savi pot canviar el seu destí.
El jove aprenent es va espantar. Però va sentir unes veus que venien de les catacumbes que
buscaven el cofre. Va marxar del soterrani. Va compartir amb els captaires les monedes. Tots
tenien menjar i bevien vi exquisit. La policia el va detenir i tancar a la presó. Ell no parava de
dir que no havia robat l’or, que senzillament l’havia trobat. La policia no se’l creia.
Mentre en Bambert guardava el mocador pensava perquè no havia evitat que empresonessin
i executessin el jove. Hauria estat senzill.
Va examinar el mata-segells. Venia de París però l’any 1851! En Bambert sospitava que les
seves històries triaven els lloc i també l’època. El nom de la carta era Jean Baptiste i el
cognom Cordonnier (que en francès vol dir sabater).
La següent carta venia d’Itàlia, concretament de Venècia. L’havia escrit la donna (en italià vol
dir senyora) Sílvia Crespo i l’adreça era Palau Bertini del Gran Canal.
En Bambert va treure el manuscrit congelada en el temps i va omplir els espais amb Venècia,
Palau Bertini i Sílvia Crespo.
Congelada en el temps
En el Palau Bertini hi ha el mirall més cèlebre dels que s’havien polit a Venècia. Està situat a
tocar del Gran Canal. Les finestres són d’arc de mig punt (forma semicircular). Es poden veure
gòndoles (bot de rems llarg i estret) i vaporettos (embarcació que en el seus orígens
funcionava a vapor). En una sala del palau hi ha un mirall que té congelada la imatge d’una
dona molt bella.
Sota del mirall hi ha una taula. Cada nit dues persones hi sopen en silenci i sota la llum d’un
canelobre (objecte de metall de dos o més braços que serveix per aguantar espelmes). A un
costat hi ha un ancià de cabells blancs com la neu; a l’altre, una noia de rostre defigurat.
L’ancià és el famós mercadr Crespo; la noia, la seva neta Sílvia.
Però qui és l’estranya bellesa immòbil, que rere la fina malla de línies del mirall, contempla
cada nit l’estranya escena?
La història comença quan van morir els pares de la Sílvia, ella devia tenir 3 o 4 anys, i va anar
a viure amb el seu avi i un criat lleial.
Als 11 o 12 anys la seva bellesa va començar a florir. Com que això era una temptació i un
pecat, l’avi va decidir posar draps negres a tots els miralls del menjador. La noia es coneixia
per dins però no sabia quin aspecte tenia.
Una nit de tardor hi va haver una tempesta que va provocar molts danys a la ciutat. Al palau
el vent va arrancar un porticó (tauló de fusta que protegeix els vidres) i el porticó va trencar el
vidre d’una finestra. El vent va entrar al palau i va arrancar els draps negres que cobrien els
miralls.
L’endemà la neta volia escombrar els trossos de vidre. Va veure que a l’altra banda del saló,
en silenci hi havia una noia que també recollia vidres. No l’havia vista mai. Estava convençuda
d’haver descobert un secret molt ben guardat. Quan va acabar, la Sïlvia va saludar amb la
mà i la noia també ho va fer. Es pensava que la noia també baixaria a portar els vidres al criat,
però no.
Va preguntar al criat si hi havia alguna cosa darrerra dels draps negres, que ella havia tingut
prou feina recollint els vidres i no ho havia pogut mirar. EL criat va agafar una escala i va tapar
tots els miralls amb draps negres.
El vell Crespo va notar que la seva neta estava inquieta i va fer tancar la sala prohibida al
criat. Un dia que el criat feia una migdiada, la Sílvia va agafar la clau de la sala i va entrar a
la sala. Es va acostar al mirall per abraçar la noia fins que es va sentir un terrabastall i una
pluja de vidres.
La Sílvia estava estesa a terra, sagnant, envoltada de vidres trencats. Els vidres van malferir
el seu bell rostre. Ella va preguntar per què li amagaven aquella noia i que qui era. No va
obtenir resposta.
La cara de la seva neta va quedar desfigurada per sempre. Quan van haver fet refer el mirall,
l’antic rostre de la noia va reaparèixer en els fragments de la lluna trencada, com si hagués
quedat confelat dins dels bocins.
La Sílvia va perdonar el seu avi però cada nit volia sopar, en silenci, davant d’aquella bellesa
innocent, fins que la imatge desaparegués. La imatge no se n’aniria fins que l’obstinat (tossut)
mercader es disculpés de cor per l’error que havia comès: el d’haver estat incapaç de veure
en la joventut i la bellesa de la seva neta un motiu d’alegria, en lloc d’una incitació al pecat.
Aquest relat contenia molt de dolor. En Bambert recordava la seva pròpia infantesa. Patia les
seqüeles de les operaciosn que havia hagut de suportar.
Va pensar que potser no era el vell Crespo qui s’havia de disculpar sinó el senyor Bambert.
Era ell que havia creat la història.
En Blümcke col·leccionava segells. En va agafar un de la seva col·lecció d’Anglaterra. El va
treure amb pinces i el va humitejar i enganxar al sobre que havia deixat sobre la taula. Ells
dos eren grans amics. De fet, en Blümcke estava jubilat però per relacionar-se amb la gent
tenia la botiga. La botiga no li deixava beneficis. En Bambert li cobrava un lloguer molt més
baix que el que hagués tocat per la zona.
En Blümcke va deixar la carta al muntacàrregues. L’endemà en Bambert va trobar una carta
que venia de Londres. El nom del remitent era il·legible. Era la història del gabinet de les
figures de cera. Va anotar Londres, Tàmesi (riu que travessa la ciutat). Va convertir la reina
en la reina Victòria i l’assassí en Jack l’esbudellador (assassí de 5 prostitutes al barri londinenc
de Whitechapel) i el poeta en Lord Byron (poeta del romanticisme anglès)
El Gabinet de les FIgures de Cera
A Londres, a les ribes del riu Tàmesi hi havia el famós Gabinet de les figures de cera. Un noi
estava assegut amb les cames pengim-penjam al Tàmesi. No tenia menjar ni un trist penic
(moneda anglesa de poc valor). Un mome baixet i rabassut (grassonet) se li va acostar. Li va
preguntar si coneixia el Gabinet del es Figures de Cera. Li va acompanyar.
L’home va deixar el barret al despatx i va acompanyar el noi al soterrani. Li va dir que el seu
ajudant havia desaparegut. Necessitava algú que s’encarragués de rentar-les, vestir-les i
endreçar-les com si fossin figures de debó. L’home li va donar una bestreta (avançament de
diners) per la feina. El noi es va anar a atipar, beure i comprar-se roba.
Quan va tornar, va anar al soterrani a començar la feina. Quan es va acostar a Lord Byron li
va pentinar els cabells, li va caure una moneda d’or al seu costat. Espantat va canviar de
figura. Va fregar la cara a la reina Victòria i li va aplicar coloret a les galtes. Va notar que algú
li passava la mà pels cabells. Es va dirigir a Jack l’Esbudellador. Li va rentar la mà dreta, la
mà amb què la figura empunyava un gavinet. Va repassar amb pintura vermella la sang de
l’arma. Va passar el dit per damunt la fulla i es va tallar.
El noi es va estremir. Va pujar a dalt i va trobar l’homenet assegut. Li va explicar tot i l’home
no es va immutar. El va tocar i la mà de l’home era freda com el gel. Què passava allí?La
porta estava tancada i no la podia obrir. Va sentir música del soterrani, Hi ha anar i va veure
que hi havia una festa. Les figures li van agrair que els hagués tractat tan bé. Lord Byron li va
dedicar un poema Un criat servia vi i menjar. El noi v a ballar i va beure fins que va caure
esgotat a terra. Va anar perdent el color fins que va quedar pàl·lid com la cendra.
L’endemà al matí totes les figures tornaven a ser de cera. Una nova figura s’havia incorporat
al grup: la d’un jove captaire assegut al moll amb la mirada perduda. Mentrestant un home
rodanxó tornava els vestits que el noi havia comprat el dia anterior dient que li anaven petits.
Després l’home va anar al moll, a la riba del Tàmesi i hi va trobar asseguda una noieta que
contemplava l’aigua amb ulls tristos. L’home li va preguntar si coneixia el Gabinet de les
Figures de Cera.
Very british va pensar en Bambert A l’hora de dinar en Bambert li va demanar a en Blümcke
si hi podia pujar. Li va ensenyar els segells parisencs timbrats l’any 1851 i li va preguntar si
eren autèntics. En Blümcke els va mirar amb lupa i li va dir que sí i li va preguntar d’on els
havia tret. En Bambert i li va dir que encara no n’hi podia parlar. En Bambert li va donar els 6
sobres que havia rebut perquè es quedés els segells o els intercanviés. En Blümcke va dir
que li semblava haver vist aquells segells abans i em Bambert va dir que és clar, perquè era
ell qui li feia arribar el correu amb el muntacàrregues. Però el més inquietant era una carta de
1851, que hagués trigat més d’un segle a arribar a la seva destinació.
En Blücke va obrir la botiga a la tarda. La senyora FIngerle li va donar un sobre que havia
trobat al seu hort. Al vespre va mirar amb lupa els seus àlbums i amb pinces a l’altra mà.
Al matí en Bambert tenia dos sobres: un venia de Bòsnia (Sarajevo) i l’altre de França
(Baiona). Va obrir el sobre de Bòsnia i se li va fer un nus a la gola: era la història del joc insòlit.
El joc insòlit
La ciutat de Sarajevo entre el 1992 i el 1996 va patir una guerra. Els habitants es refugiaven
als soterranis. De dia, tothom sortia dels soterranis a respirar aire fresc però era perillós
perquè els tiradors, emboscats ales muntanyes, obrien foc contra tot allò que es movia.
Un matí un nen va sortir a jugar amb un bastonet a la sorra, com si dibuixés. Al cap de dos
minuts un altre nen una mica més gran també va sortir i va demanar al primer nen que entrés.
Però el nen va respondre que estava dibuixant. El nen dibuixava i llavors els projectils
impactaven als edificis. Va jugar que un obús tocava a una fàbrica i així va ser.
L’altre nen insistia que entrés i el nen deia que jugava a la guerra i que de seguida acabava.
Al final, amb llàgrimes als ulls li va dir que no li deixava jugar fins al final, ara que gairebé ja
ho tenia.
A dins el soterrani la seva àvia els va preguntar. El nen petit li va dir que endevinava el que
passava i volia dibuixar que la guerra s’acabava, que podien sortir a jugar com abans, que els
ocells cantaven, però que no li havien deixat dibuixar.
Llavors l’àvia li va dir a l’altre nen: potser si sobrevivim a aquesta guerra, el teu germà serà
un gran pintor. Creu a cegues que l’art pot canviar el món.
En Bambert estava trist pensant en tot el que les guerres havien destruït. No es veia capaç
d’obrir el següent sobre. Va pujar a les golfes a mirar per la finestra. Va estar plorant al costat
de la finestra. Quan es va haver desfogat, es va posar al llit.
L’endemà, després d’esmorzar va decidir obrir la carta de Baiona. Quan va obrir el sobre va
pensar que aquell relat era molt més esperançador que el de Sarajevo. Era el conte de la
fugida de les nines. Per això va titular, les nines s’escapen a París.
Les nines escapen a París
Al sud-oest de França hi ha una zona anomenada La Côte d’Argent. Hi ha unes altes dunes
de fina sorra. Al sud, Baiona. L’Altlàntic empeny ones que es es trenquen a la platja.
Un cap de setmana una nena que venia de París amb els seus pares va arribar a la costa de
Baiona. A la platja feia un fort vent. La nena, abrigada amb una jaqueta vermella caminava
amb els seus pares per la sorra fina. Es parava a collir petxines, closques de cargol i còdols
(pedra llisa i arrodonida). Els pares xerrant van perdre de vista la nena. La van cridar però
ella no contestava. Van recular i van trobar la nena asseguda a les dunes. La nena deia que
les havia de curar. Els pares es pensaven que eren les petxines o closques, però la nena va
respondre que havia passat alguna cosa dolenta. Els pares li van preguntar si s’havia fet mal
i ella va dir que a ella no li passava res. Que eren les seves filletes.
El pare va emmudir quan va veure la platja plena de trossos de nines. Hi havia un centenar
de nines, totes desmembrades (amb els braços i les cames separats del cos).
La nena anava reconstruint les nines i les consolava dient-los que la mama les curaria. Les
nines sonreien. Aviat en va fer més de deu. Després quinze. No sabien com hi havien arribat:
des d’un vaixell, mentre es banyaven…en va enllestir 24 i llavors va dir: en algun lloc hi ha
guerra.
La nena va demanar als seus pares que l’ajudessin. La mare li va dir que suposava que no
se les volia endur a casa. Hi havia gairebé 30 nines. La nena va dir que necessitaven una
casa i la mare va dir que ni parlar-ne. Van muntar 43 nines nues de color rosa. Aquell vespre
van viatjar al seient posterior d’un cotxe des de Baiona fins a París.
La nena dormia al cotxe i a la seva falda tenia una nina que li faltava un braç i una cama.
En Bambert estava orgullós d’aquella nena. Sempre havia volgut tenir fills però no havia
conegut cap dona que s’enamorés d’ell. Per això em Bambert només tenia fills a les seves
històries.
La nena de París havia convertit els seus pares en millors persones. Es deia Odile. Potser un
dia en Bambert ho explicaria a en Blümcke.
Mentrestant a baix en Blümcke llegua el relat que la senyora Fingerle havia recollit de l’hort
on havia anat a parar després d’un curt vol, un dels globus d’en Bambert. Es va adonar que
en Bambert esborrava de la història els successos més terribles dels quals tenia notícia. Tenia
un poderós desig de salvar el món dels seus propis horrors. A més, pensava que em Bambert
també tenia la necessitat de salvar-se a ell mateix.
El relat que acabava de llegir passava en una època en què les persones deformes eren
assassinades en camps de concentració per metges que incomplien el jurament de vetllar per
la salut dels seus pacients. Va rumiar molt i finalment, en Blümcke va situar aquell relat a
Polònia, i va agafar un mata-segell polonès.
L’endemà en Bambert va trobar dos sobres al muntacàrregues: un venia de Polònia, l’altre de
Hohentwiel, a Suàbia (antiga regió alemanya que actualment pertany als estats de Baden i
Baviera; Hohentwiel és una muntanya).
El mata-segells de Polònia venia de Slubice, estava entre Frlankfurt i Oder. Va escriure riu
Oder i Slubice als espais en blanc. El conte era els raigs de vidre.
Els rais de vidre
Als afores d’Slubice el paisatge és ple de fondalades que els més grans recorden amb tristesa.
El riu Oder sap què va passar allà a l’època dels Àngels Negres de la Mort. Eren soldats
vestits amb roba completament negra, amb una calvera com a insígnia (símbol) i botes negres
enxarolades (de pell envernissada).
Una nit l’Oder va sentir que s’acostava una processó estranya. Tot eren nens amb el cap
rapat, rostres estranyament vells i els ulls aterrits. Nens molt prims, vestits amb roba de
presoners, jaquetes i pantalons que semblaven pijames prims i anaven descalços.
Els Àngels Negres de la Mort tancaven la processó. Cridaven: endavant, no us atureu. Feien
avançar els nens a cops de porra. Aquells soldats no coneixien la compassió. De cop un crit
va dir Alto! Quedava molt poc tros de camí. Els soldats bevien alcohol i així allunyaven els
cors de qualsevol compassió. Els nens s’estremien de fred. El riu es va anar aturant i es van
anar creant plaques de gel que lliscaven avall com si fossin rais de vidre.
Els Àngels no paraven atenció al que passava. Estaven fumant. Les plaques s’anaven
engruixudint i ja podien aguantar el pes d’un nen magre (molt prim) però no per aguantar el
pes d’un adult.
Abans que ningú ho veiés el primer nen ja fugia. Hi havia molta boira i des de la riba els
Àngels Negres no encertaven el seu blanc. Els rais s’emportaven els nens lluny d’allà però es
negaven a transportar els Àngels Negres.
Els nens van arribar fins a les cabanes dels pagesos i pescadors, que els van ajudar a fugir
molt lluny dels Àngels Negres de la Mort.
L’endemà el sol va fondre la neu i cap dels perseguidors va poder creuar els ponts i camins
per on havien passat els nens la nit abans.
En Bambert sabia perquè havia confiat a un riu i al Pare Hivern la missió de salvar els nens.
Quan transcorria la història molt poca gent ajudava els nens dels camps de concentració
(Alemanya nazi de 1933-1945). La gent s’estimava més mirar cap a una altra banda.
En Bambert era conscient que si hagués nascut a aquella època probablament no hagués
sobreviscut. Li hagués agradat viure a l’època dels bufons que oferien entreteniment als
nobles. Se sabia de memòria els noms dels bufons més cèlebres del passat: Perkeó,
Stanislaus, Morgante, Robin, Jeffrey Hudson, Sebastian de Morra, Antoine Godeau (que
després va ser bisbe i fundador de l’acadèmia francesa de les ciències). Els bufons eren nans.
En Bambert es preparava per rebre els dos últims relats. Un d’ells era un que parlava d’un
bufó. L’últim conte era per fer, però tenia l’esperança que s’acabaria escrivint-se sol.
El remitent del sobre era de Hohentwiel, Suàbia. Devia ser el conte que volia homenatjar tots
els bufons. Però dins el sobre hi havia les mitges vermelles, jaqueta negra.
Mitges vermelles, jaqueta negra
Al costat de la ciutat de Singe, a Suàbia, hi ha la muntanya Hohentwiel. Fa temps hi havia
un comte que robava el bestiar als pagesos i els saquejava les bodegues i els graners. Els
camperols es van veure abocats a la pobresa. A més, a la regió hi va haver una gran sequera.
Els homes i els animals de Singen es morien de gana. Només els corbs s’engreixaven. Un fill
de pagès petit i escarransit ho mirava.
El noi va concentrar la seva atenció en els corbs. Si vull sobreviure haig d’aprendre a actuar
com els corbs. Es va posar una jaqueta negra i unes llargues mitges vermelles i es va enfilar
dalt d’un arbre. Va aprendre el llenguatge dels corbs.
Un matí es va posar una pell de vaca al cap i es va estirar darrere d’un estable. Aviat van
arribar corbs i ell va cridar: ja veureu! I va atrapar els ocells més grassos i els va rostir a l’ast.
L’endemà va tornar a fer el mateix i els corbs hi van parlar i li van preguntar que per què ho
feia. Ell va contestar que perquè tenia gana. Els corbs volien que mengés dels seus i ell va
dir que els seus també estaven afamats. Els corbs li van dir que el comte tenia menjar a
vessar. Van quedar que li portarien el comte i així ell els deixaria en pau.
Al cap d’una estona va aparèixer el comte dalt d’un cavall. Li va preguntar: tu bufó de les
mitges vermelles. Qui ets? ell va respondre que era el rei dels corbs. El comte va dir: un bufó
gosa (s’atreveix) a donar ordres al seu senyor?. Va aixecar la ballesta per apuntar contra el
noi però un estol de corbs es va precipitar sobre el comte. El van deixar, però el comte va
aprofitar per escapar-se rient. llavors el noi va ordenar als corbs que s’hi llancessin a sobre.
El comte va caure del cavall i va quedar mig estabornit al terra. El va lligar amb les mans a
l’esquena i el va dur fins al castell de la muntanya de Hohentwiel.
Pel camí el noi anava dient a la gent que el comte obriria els graners. Només van deslligar el
comte un cop havia tornat i repartit totes les provisions que havia pres per força als pagesos.
Llavors el comte li va dir al bufó que el condemnava a viure desterrat a la muntanya. La
muntanya on va anar s’anomena des de llavors la Muntanya dels Corbs.
En Bambert va recordar el nom del bufó: Poppele, el rei de la Muntanya dels Corbs. En
Bambert li hagués agradat viure a aquella època.
Va guardar el relat al llibre dels relats perduts d’en Bambert, ja n’havien arribat deu. Li faltava
la darrera història que encara no havia estat escrita i s’havia ‘d’escriure sola. Els relats havien
de ser 11 ja que eren 11 els bufons cèlebres que coneixia en Bambert. Volia imprimir 11
exemplars del llibre per enviar-los a tots eld qui li havien tornat els relats des de ciutats tan
llunyanes.
Havia d’explicar a en Blümcke el seu secret i explicar-li fins a quin punt desitjava rebre el
darrer relat. Va convidar-lo aquella nit però ell es va excusar dient que tenia un mal de cap
terrible. En Blümcke no millorava de la seva migranya. En Bambert pujava tot sovint a les
golfes. Desitjava veure com apareixia el seu últim relat. Finalment en Bammbert es va decidir
anar a la botiga per descobrir què li passava a en Blümcke.
En Blümcke estava conversant amb la senyora Fingerle, que coneixia en Bambert des que
era un nen. Quan s’hi va acostar, tots dos van emmudir. En Bambert va fer veure que havia
baixat a comprar vi. En Bambert també li va dir que estava esperant que acceptés la seva
invitació i que comprava conyat i capsa de cigars que li agradaven per quan hi anés. En
Blümcke se sentia incòmode. En Bambert va preguntar si havia arribat una darrera carta. Però
no n’havia arribat cap.
Vivia només esperant rebre aquella història no escrita. Va decidir fumar els cigars que tenia
reservats per en Blümcke. També va reservar una segona ampolla de conyac. En Blümcke
va comprendre que en Bambert se sentia infeliç. En Blümcke no podia fer res fins que algú li
donés el manuscrit.
Així doncs, tots dos esperaven ansiosos la carta però per raons diferents. A la nit en Blümcke
s’asseia davant dels segells per veure quin seria el més adequat. En Bambert estava assegut
al costat de la finestra de les golfes, amb un cigar a la mà. Li fascinaven les òlibes i la lluna.
Una nit, en Bambert va veure unes taques al ràfec (part de la teulada que sobrevola enfora
de la teulada) de la teulada. Eren les restes d’un globus i un sobre. La història que havia
enviat amb quatre fulls en blanc estava penjada al ràfec de casa seva. Es va enfilar a un
tamboret i va agafar el bastó per arribar-hi. Va haver de sortir a fora i posar un peu a la teulada
i empunyar el bastó mentre amb l’altra mà s’agafava al marc de la finestra. Quan li faltaven
pocs centímetres li va relliscar un peu. Va caure al buit. Mentre queia va poder agafar el sobre.
En Blümcke va sentir una cosa rodolar per la teulada i després un cop sec en caure a terra.
Va trobar en Bambert estès al carrer amb un sobre. Encara era viu. Va demanar ajuda i els
veïns van avisar una ambulància. En Blümcke estava en estat de xoc. S’havia quedat el sobre
d’en Bambert. Els policies li van preguntar si tenia la clau del pis d’en Bambert. No hi havia
senyals de lluita però li van demanar que no toqués res.
En Blümcke va obrir el sobre i va trobar la carta d’en Bambert que ja se sabia de memòria i
quatre fulls en blanc. En Blümcke aquell dia va penjar el rètol de tancat a la botiga i va anr
amb cotxe a l’hospital. En Bambert estava a la unitat de vigilància intensiva. Es debatia entre
la vida i la mort. No el van deixar passar però li va dir a la infermera que si passava alguna
cosa, el truqués.
A casa, en Blümcke va obrir el Llibre dels relats perduts d’en Bambert. Va llegir tots els contes
i tots els comentaris que havia escrit en Bambert. El va trucar la infermera dient que en
Bambert havia perdut la batalla amb la mort. El botiguer no es va moure durant hores. Es va
beure una copa de vi negre i es va acomiadar del seu amic. Va agafar una ploma estilogràfica
i per primera vegada escriuria una història. Va començar a escriure a l’altra banda dels
somnis.
A l’altra banda dels somnis
En Bambert jeia amb els ulls oberts. No es podia moure i no sabia on era. Va veure tubs
connectats al seu braç. Va veure com queia i de cop sentia veus que li deien que no es
mogués, que de seguida arribaria l’ambulància. Se sentia com si fos un nen petit. No es podia
moure. Algú va descórrer una cortina i li va dir que ja no es podia quedar més temps allà. Que
havia arribat el vaixell, que estava ancorat davant les roques. Estava somiant, Tenia molta
set. Li manaven la pressa. Tenia una infermera al seu costat que va reconèixer, era la
serventa de la princesa de Còrdova. Va preguntar per què l’havien lligat. Li va dir que era per
la seva seguretat. Havia arribat l’hora de la fugida, per un llarg passadís.
L’infermer que hi havia al seu costat va veure que aquell petit cos s’arquejava i va cridar la
seva companya. Oxigen, de pressa.
Llavors en Bambert va notar aire fresc i va tenir la certesa que el final del passadís era molt
a prop. Va veure el baixell. La donzella es va acomiadar. En Bambert va pujar a bord d’una
barca de rems que el duria fins al vaixell. Quan va arribar a bord va sonar una alarma a la
llunyania.
Massa tard va sentir que deia la donzella. Estic salvat va pensar en Bambert. Sentia que el
vaixell es posava en moviment.
Les campanes de terra es van anar apagant i el van alliberar dels lligams que el retenien.
Benvingut a bord! Era a la barcassa del bisbe de Grasse, el favorit de Julie d’Angennes.
A la barcassa l’esperaven algunes de les seves figures més estimades: els seus fills Odile i
Jean Baptiste i també la princesa de Còrdova.
Li van preguntar per què els havia fet esperar tant i va contestar perquè estava a l’altra banda
del somni. Els va explicar que havia escrit un llibre però que no l’havia pogut portar des de
l’altra banda dels somnis.
Es van alegrar que tornés a estar amb ells. Se li van començar a esvair les imatges de l’altre
costat, tot i que ell sabia que aquell món de l’altra banda, existia.
Em Blümcke va deixar d’escriure i va guardar el darrer conte a la carpeta al costat dels altres
relats.