3 cœurs - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Divendres 6 de maig / 19 i 22 hores
Diumenge 8 de maig / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2016
Sessió en col·laboració amb
3 cœurs
(3 corazones)
de Benoît Jacquot
Versió original en francès subtitulada
Fitxa tècnica
Guió: Benoît Jacquot, Julien Boivent / Direcció: Benoît Jacquot
Música: Bruno Coulais / Fotografia: Julien Hirsch / País: França
Any: 2014 / Durada: 100 minuts
Fitxa artística
Benoît Poelvoorde, Charlotte Gainsbourg, Chiara Mastroianni,
Catherine Deneuve i André Marcon
SINOPSI. Marc perd el tren per tornar a París i coneix Sylvie. Vaguen fins a la nit, parlant de tot, excepte d’ells mateixos, en completa harmonia. Quan Marc se’n va, acorden trobar-se uns dies més tard. Sylvie acudeix a la cita però Marc, no. Mentrestant, Marc
coneix una altra dona, Sophie.
EL DIRECTOR. Benoît Jacquot (París, 1947) va iniciar la carrera cinematogràfica el 1965 com a assistent de Bernard Borderie i
després de Marguerite Duras. Ha viscut amb Dominique Sanda i després amb Judith Godrèche quan ella, als 15 anys, va abandonar
la seva família per treballar amb ell. Més tard va tenir un fill amb l’actriu Anne Consigny, que després va ser actor: Vladimir Consigny.
Benoît Jacquot és membre de L’Exception, un grup de reflexió sobre el cinema. Ha estat membre del jurat de Cannes el 2005,
presidit per Emir Kusturica. Benoît Jacquot és el director de pel·lícules com La fille seule (1995), Sade (2000), Tosca (2001), Villa
Amalia (2009) o Les adieux a la reine (2012).
ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR (FRAGMENTS) Philipp Engel / 2015.10.20
El film encaixa en una etiqueta inusual: el thriller romàntic.
Sí, des del principi vam pensar a rodar una història d’amor com si fos un thriller. Un thriller sentimental.
La BSO de Bruno Coulais va en aquesta direcció, recorda la de Jaws d’Spielberg.
És clar, encara que això ve més de les partitures de Bernard Herrmann per Hitchcock. Incideix molt en el suspens.
La pel·lícula reposa sobre una coincidència poc plausible i arriscada, que funciona molt bé.
Aquest va ser el major repte que assumim, una qüestió gairebé tècnica: aconseguir que fos no tan plausible, però sí creïble. Volíem
que semblés alguna cosa que pogués ocórrer-li a qualsevol.
D’aquí l’elecció de Benoît Poelvoorde, que té pinta de tipus corrent.
Sí, encara que també és misteriós. Mai saps per on et sortirà. I si, com vostè diu, la pel·lícula funciona és perquè jo mateix crec que
tot el que hi succeeix pot ocórrer. Quan menys t’ho esperes arriba l’inesperat. Sempre pot passar alguna cosa que posi cap per avall
tota una vida. Ningú coneix la seva geografia íntima.
La vida està plena de possibilitats, però hi ha un factor determinant: el temps.
El temps només existeix per a nosaltres, els humans, perquè som els únics animals que sabem que morirem. Sempre està present.
Però de vegades succeeixen coses que el posa entre parèntesis, i sembla que el temps ja no existeix. L’amor desafia el temps.
El film també parla de la resignació i els seus perills.
És una pel·lícula sobre el fet que tota relació, tot compromís entre dues persones, acaba sempre sent difícil, ja sigui perquè un
s’obstina a ser fidel o perquè es traeix, cosa que dóna lloc a la tragèdia.
Un altre aspecte molt interessant del film és que hi ha moments en què no sabem gaire bé què sap el protagonista.
Sí, m’agrada aquesta ambigüitat. I m’agraden els personatges en conflicte amb ells mateixos. Crec en l’inconscient, i en el fet que un
no és simplement el que creu, el que fa i el que vol. Alhora, som un altre que potser creu, fa i pensa coses molt diferents…
Sempre hi ha un dels dos amors que estira més que l’altre.
Aquest és el drama. O la comèdia. En aquest cas, un drama.
CRÍTICA
Benoît Jacquot arriesga en cada proyecto. Pierde a menudo, pero ha acabado ganando la partida con un simple trío de corazones. Tan sólo armado con ese improbable triángulo y llevando al extremo la metáfora de nuestro órgano central como símbolo
de nuestros asuntos del ídem, el francés logra una magistral radiografía de ese sufrimiento al que muta el amor cuando se siente
atrapado: la angustia. Reconocido histrión, Benoît Poelvoorde es aquí un ejemplo de contención que ofrece los mil matices de un
hombre, tal vez un fantasma, en todo caso un alma en pena, devorado por dentro. Las dos damas le dan la réplica en una perfecta
coreografía de miradas que danzan al son de una música inquietante, envuelta en una elegante atmósfera novelesca, para acabar
completando una grandiosa tragedia operística escenificada en la clave más mínima posible. Un tour de force hecho con el corazón, que merecería un mayor aplauso. Extraordinaria. Philipp Engel / Fotogramas
¿Puede una única nota musical conformar el tono de una película? Así de arriesgado, de poco dogmático, resulta a veces el cine y,
por extensión, el arte: recursos que en otro contexto estaríamos criticando, se convierten en paradigma de lo que el autor quiere
contar. Como en el caso de 3 corazones, con la que el director francés Benoît Jacquot huye del naturalismo para abrazar un estado
del espíritu, casi un dolor, previo paso por la casualidad, ejercitando el azar no como recurso narrativo sino como pura síntesis
vital. El compositor Bruno Coulais (Los chicos del coro, Los mundos de Coraline…) gira desde la delicadeza hasta el abismo con
una banda sonora vehemente, que se implica, que pretende, que subraya, asentada en una única nota reiterativa, aplicada por todas las cuerdas y los vientos de la orquesta con la pasión del bombeo del corazón de su magnífico triángulo amoroso. Un terceto
que protagoniza un viaje al fondo de la burguesía de provincias, allí donde las pequeñas ciudades, llegada una hora de la noche,
son asfaltos de desesperanza en los que si alguien se atreve a salir es porque busca algo, quizá unas palabras, puede que el amor,
probablemente a sí mismo. Como con la música, Jacquot se aparta de la narrativa convencional y hasta introduce cerca de la hora
de metraje un narrador omnisciente de poderosa voz en off que, más que entrar a destiempo, te traslada a otra dimensión, la de
la pureza del amor y los corazones rotos en dos. “Amo a las mujeres”, así, en plural, dice el personaje masculino, interpretado por
el siempre magnífico Benoît Poelvoorde, aquí alejado de sus guiños payasos, más serio que nunca. ¿Un enamorado del amor? No
exactamente, aunque sí un buscador de la mujer de su vida que acaba encontrando dos, aunque ambas demasiado cerca la una de
la otra. El que pretenda ver la película con las gafas de la verosimilitud, acabará rascándose la oreja demasiadas veces. Pero el que
busque un estado de excitación, no sexual sino emocional, puede que termine encontrando la exquisita sensación de la magia del
destiempo. Javier Ocaña / El País
Todo el mundo va siempre corriendo a los sitios en las películas de Benoît Jacquot; recordemos a Virginie Ledoyen en La fille seule
(1995), que no paraba quieta. También es habitual llegar con la lengua afuera o, directamente, tarde a coger los trenes. Justo lo
que le pasa a Marc (Benoît Poelvoorde), que pierde el que debería llevarle de vuelta a París tras atender un asunto de trabajo en
un pueblo de las afueras. De ese contratiempo vendrán el encuentro con Sylvie (Charlotte Gainsbourg) y el inmediato enamoramiento tras una noche de conexión linklateriana. Muy a su pesar, la pareja no vuelve a encontrarse cuando había acordado y, tras
unas cuantas elipsis despachadas con la eficaz celeridad del cineasta francés, Marc acaba liado con Sophie (Chiara Mastroniani)(…)
François Truffaut también era especialista en contar historias de amor con tono de thriller, como bien sabe Catherine Deneuve. La
grande dame comparece aquí acompañando a su hija cual matriarca especialista en servir comilonas y poner cara de circunstancias
ante los vértigos sentimentales de sus cachorras. Ella aporta calma a un reparto de lujo con las arterias coronarias a tope. Daniel
de Partearroyo / Cinemania.
PROPERES SESSIONS
Primaveral de Cinema de Muntanya. Dimarts 10 de maig / 20.30 h: Sibèria. Escalada en gel a la frontera llunyana,
de Rafa Vadillo, Anton Fontdevila i Xavi Pérez Gil
Primaveral de Cinema de Muntanya. Dijous 12 de maig / 20.30 h: Live For Passion, de Pavol Barabáš
13 i 15 de maig: My Old Lady (La meva casa a París, 2014), d’Israel Horovitz
20 i 22 de maig: Bridge of Spies (El puente de los espías, 2015), d’Steven Spielberg
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: