REVUE DE PRESSE La lengua de las corbatas

REVUE DE PRESSE
Europa press 31 de enero del 2012
Foto: TEATRE TANTARANTANA
BARCELONA, 31 Ene. (EUROPA PRESS) Tres personajes que buscan trabajo y comparten asiento en una aséptica sala de espera
protagonizan 'La lengua de las corbatas', un montaje que se podrá ver en el Teatre
Tantarantana de Barcelona y que se ríe de la ambición y de la competitividad en el mundo del
trabajo.
La obra, que se podrá ver del 1 al 19 de febrero, es una comedia burlesca de la compañía
catalana Los Afinados y de la francesa Théâtre Organic, escrita y dirigida por Sophie Gaziel.
En la trama, dos hombres y una mujer se presentan para su primer día de trabajo en la
empresa que les ha contratado, pero la espera se convierte en un momento de gran tensión por
culpa de un hilo musical repetitivo y de una mensaje sonoro que les anuncia que cualquier
salida será considerada como el abandono del puesto.
Sometidos a esta presión, los personajes que encarnan Judit Martin, Sergi Estebanell y
Pablo Contestabile van sumando malentendidos y exploran sus miedos, complejos, torpezas y
prejuicios, según informa el teatro en un comunicado.
Según sus creadores, esta comedia propone un estilo de teatro "burlesco contemporáneo"
que recuerda el trabajo de artistas como Jacques Tati, Jerôme Deschamps y Roberto Beningni,
con personajes alterados a pesar de su profundo deseo de hacer las cosas bien.
EL PERIODICO, 1 de febrero del 2012
Atrapados en la sala de espera
'La lengua de las corbatas' reúne a tres desconocidos ante su primer día de
trabajo
Buster Keaton, Charles Chaplin y Jacques Tati. Parecen referentes diacrónicos pero están en
el origen de La lengua de las corbatas, que llega hoy al Tantarantana. «Me preguntaba qué
sería hoy una comedia burlesca, tan reconocible en la época de Chaplin y Keaton», afirmó
ayer la parisina Sophie Gazel de su creación. Suya es la dramaturgia y dirección de esta pieza
de teatro gestual y de texto (algo menos) con tres personas que se encuentran en una sala de
espera ante su primer día de trabajo.
Judit Martín, Pablo Contestabile y Sergi Estebanell, en una escena. COMPAÑÍA LOS
AFINADOS
Información publicada en la página 66 de la sección de Espectáculos de la edición impresa
del día 01 de febrero de 2012
La lengua de las corbatas es fruto de una colaboración catalano-francesa poco frecuente, y
que se produce por la complicidad artística de sus impulsores. Por un lado, están Gazel y el
actor argentino Pablo Contestabile, de la compañía Théâtre Organic. En el otro, el inquieto
actor y director Sergi Estebanell, punto de conexión con Gazel, y la actriz Judit Martín,
formada en la improvisación y el clown y autodefinida «la actriz satélite». Los cuatro han
formado la compañía Los Afinados para esta pieza que quiere funcionar como una partitura
(afinada).
SALIR DEL REALISMO / Gazel impulsó este work in progress que quería salir del realismo
y de una dramaturgia clásica para hablar de nuestro tiempo. La idea era mezclar códigos, los
del teatro gestual y burlesco, el teatro de situación, el clown y el bufón. Y para hablar de hoy
se eligió un personaje como un trabajador (con corbata) de una empresa moderna y en un
espacio tan aséptico, blanco y frío como una sala de espera. «Un lugar donde hay miedo a
comunicarse», subraya Gazel, quien ve también la corbata «como una máscara» que esconde
inseguridades y miedos. Un malentendido desencadenará las diferentes situaciones del
montaje.
A FUEGO LENTO / La lengua de las corbatas no busca el gag sino alentar el humor a través
de esas situaciones y se ha cocido a fuego lento, como explica el director del Tantarantana
Julio Álvarez. Sus creadores se han visto a lo largo de dos años unas 10 veces, en residencias
de una semana o 10 días. «Lo que me interesa es la búsqueda constante en un proceso
artesanal más que la interpretación», dice Estebanell. El actor sigue la línea de otros proyectos
suyos como la compañía Kamchatka o la propuesta de circo teatral Call me Maria, de la que
era intérprete y codirector.
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
EL PUNT AVUI 04 de febrero de 2012
El primer dia de feina de ‘Monsieur Hulot'
‘La lengua de las corbatas' investiga entre el ‘clown' i el text al Tantarantana
La referència és el Charlot de Temps moderns, o el Monsieur Hulot de Jacques Tati. Si la
granota blava identifica el món laboral, mecànic, amb un punt còmicament surrealista, ara la
companyia catalanofrancesa Afinados presenta al Tantarantana La lengua de las corbatas, un
espectacle a cavall del clown i el teatre gestual amb aportacions al text, que pretenen que
tinguin una onada poètica. El primer dia de feina tres candidats s'estan en una sala d'espera.
Sembla que cadascú aspira a un lloc de responsabilitat diferent. La sala, d'una blancor freda i
insultant, aplega les tres persones, que no saben si seran companys o rivals. L'obra estarà en
cartell fins al 19 de febrer.
Avui, el món laboral és el de les corbates i dels ordinadors. Una feina aparentment poc
productiva, que no fabrica, només gestiona. En aquest espai la dramaturga i directora Sophie
Gazel ha construït un univers en què transiten tres personatges: Judit Martín, Sergi Estebanell
i Pablo Contestabile. La voluntat d'aquesta producció és trobar les fronteres entre les diverses
disciplines i construir nous llenguatges en aquestes sutures. El Théâtre Organic ha treballat en
el text. Els catalans Martín i Estebanell (Kamchatka, Call me Maria, Invisibles...) vénen del
món del clown. Aspiren a fer que l'obra circuli, traduïda, per Europa.
( Dissabte, 4 de febrer del 2012)
LA FINESTRA DIGITAL, 08 de febrero del 2012
La lengua de las corbatas
8 febrer, 2012 per Òscar Bermell
Escena,Crítiques
Es pot veure a: Teatre Tantarantana
Text: Sophie Gazel
Direcció: Sophie Gazel
Intèrprets: Sergi Estebanell, Pablo Contestabile i Judit Martín.
Dies/Horaris: De dimecres a dissabte a les 21h. Diumenges a les 19h.
Preu entrades: De 15 a 18 €
Compra entrades: Telentrada
Los Afinados i el Théâtre Organic presenten aquest espectacle allunyat dels patrons als
que estem acostumats. A través d’un estil no naturalista porten l’exageració gestual i de
situació fins a l’extrem més surrealista.
Tres candidats a un lloc de treball. Un espai diàfan on predomina el blanc i la llum clara. La
música ambient a la sala es repeteix subtilment. Sempre sona el mateix, fins a la extenuació.
Ens trobem davant d’una comèdia de situació que busca el riure a través de les diferents
accions que s’hi van succeint. Això, juntament amb la interpretació dels personatges
transformen situacions tràgiques en hilarants. Sergi Estebanell i Pablo Contestabile
acompanyen el gran talant interpretatiu de Judit Martin. La seva bis còmica li permet jugar
com ningú en cadascun dels seus moviments i en cadascuna de les seves interjeccions. I la
música segueix sonant però no els criden. I a poc a poc els límits humans es van posant en joc.
L’espera, barrejada amb l’estat nerviós i tens dels aspirants, provoca diferents crisis que
elaboraran un còctel explosiu de decadència i desinhibició. Fins a on estem disposats a
aguantar? Per què? Són preguntes que queden a l’aire.
Amb tot plegat observem un teatre amb una estructura i patrons apartats de l’ortodòxia. I és
per això que la seva escriptura se centra en col·locar els actors davant dels conflictes per a
transformar la tragèdia en comèdia. Així doncs, més que una obra argumental ens trobem
davant d’una situació en la que els protagonistes hauran de respondre. Angoixes,
contradiccions i projeccions que els conduiran als propis límits. A no entendre però a seguir
fent. Perquè la roda segueix el seu camí absurd però inevitable. Perquè la pèrdua de la pròpia
identitat sembla inherent a allò que volen fer de nosaltres. Perquè, d’alguna manera, ens estan
dient que el control és en mans d’allò que creiem ser i no pas d’allò que som. Perquè
acceptem la nostra vàlua en allò que ens demanen i amaguem el “jo” per no decebre. I encara
que posin en joc la nostra felicitat no som capaços de prendre una altra direcció.
Un teatre de l’exageració proper a JacquesTatí, Jerôme Deschams i Roberto Benigni que
dóna més importància al gest, la cinèsica i al llenguatge facial que no pas a la paraula. Un
burlesc contemporani que presenta uns personatges “sobrepassats” malgrat la voluntat de
voler fer les coses bé. Volen destacar, donar el millor de si, però les situacions excessives i el
seu comportament extrem acaben traient el pitjor de cadascun. Dirigit per Sophie Gazel, ens
apropem a un espectacle poc convencional però efectista. Una sensació d’abandonament i
compassió envaeix el pati de butaques. Potser perquè una part d’aquests personatges viu dins
nostre. I ens posa al límit. Fins on resistirem? I la pregunta més desesperançadora, per què?
Tres candidats a un lloc de treball. Ara els coneixem una mica més. Sabem el que estan
disposats a suportar. Algú marxarà? La dignitat juga la seva partida. Allò que perden pren
diferents importàncies. I els límits es renoven. I la música deixa de sonar. Però ens és igual,
quelcom a dins nostre no ens deixa marxar. Volem seguir fins al final. Fins al final.
Puntuació: