192 EXPOSICIÓ Diuen els textos, a partir de Plini el Vell, que l’origen del dibuix recau en Dibutades, aquella jove que, abans d’acomiadar-se del seu enamorat, perfila l’ombra de la seva silueta projectada sobre el mur. Quasi dos mil anys més tard, Jacques Derrida afegeix: “El dibuix és cec”. La voluntat de conservar una imatge de la persona estimada fa que Dibutades, precisament, perdi de vista el seu amant. De cara al mur, concentrada en el que fa, deixa de veure el motiu del seu dibuix i, en comptes d’aprofitar el seu cos present, comença a recordar-lo quan encara no ha marxat. Iñaki Álvarez evidencia aquesta ceguera amb memòria, i l’exagera. Perquè aquí el model no són ombres que es poden resseguir, sinó paraules —d’objectes, de persones, de gestos i d’emocions. Paraules dites per una veu que l’Iñaki persegueix des d’una pèrdua total de visibilitat (sense veure què dibuixa), però que contenen el record de les paraules escrites per Raymond Carver. Els fragments del conte motiven, doncs, el dictat que mana a l’artista què fer, on aturar-se. I així el text, convertit en partitura que una veu interpreta, és, alhora, traduït en imatges. Dos ecos que dialoguen amb l’autor del relat com qualsevol lector que, en la repetició de la lectura, recrea a cegues l’univers projectat per l’escriptura. La paraula és l’inici, allà on el dibuix apareix, però també allà on es dilueix: unes vegades la cita ens remet a una cosa coneguda (la Catedral de París, un cec), però la veu és imprecisa (“fes un rectangle”, “fes un cercle que quedi buit per dins”); altres vegades la cita no és prou clara (“un en color i un altre en blanc i negre”) i hem d’esperar que la veu ens ho reveli (“són teles antigues”). Mentrestant, veiem com l’Iñaki s’entrega a la paraula i a la mirada de l’altre. La mà que dibuixa és la seva, però va perduda, i s’aventura, desorientada sobre la superfície del paper (com la càmera que la segueix en el vídeo que enregistra l’acció). I malgrat tot, també calcula, mesura, intenta recordar allà on va aixecar el braç, allà on creu que continua el darrer traç. Curiós intercanvi el que aquí es dóna entre el cos i el dibuix, entre la creació d’una imatge i la simple inscripció d’un rastre. Perquè, lluny de Dibutades, sense referents, la intuïció fragmenta i desordena les figures. I aquest decalatge de les formes no fa més que traslladar a l’espai el decalatge inevitable que va del text a la imatge, de la paraula a la cosa. Per això els dibuixos són la descomposició involuntària de les imatges mentals de l’artista. Una contradicció que tradueix el contrast entre el dir i el dit, entre el llenguatge i allò que el llenguatge indica. Vuit dibuixos que ens ensenyen que qualsevol reproducció visual serà maldestra, que el realisme (lingüístic o pictòric) no existeix, que qualsevol dibuix és la traducció d’una imatge mental, o, com dèiem al principi, que el dibuix és cec. L’Iñaki posa així en dubte la figura de l’artista com a artífex, i amb el seu llapis ens remet al concepte d’estil, que ve de l’estilet, que perfora, que disgrega qualsevol confiança amb una suposada veritat. D’aquí l’estranya autoritat d’aquesta veu i d’aquesta mà que semblen haver intercanviat els seus papers. Perquè el fenomen invisible de la parla aquí guia i anima una mà fora de si. Una manera de dir-nos que sempre podrem sentir el que veiem, però que difícilment veurem allò que sentim. Potser per això l’Iñaki Álvarez construeix imatges per a l’oïda, per constatar aquesta ceguera indefugible de la paraula pintada. Un projecte d’Iñaki Álvarez Comissariat Joana Hurtado Matheu Jacques Derrida, Mémoires d’aveugle, París, Réunion des musées nationaux, 1990. Raymond Carver, Catedral, Barcelona, Anagrama, Compactos, 1999. Impressió Moncunill 196 Joana Hurtado Matheu IMÁGENES PARA EL OÍDO Col·loca el dit del mig de la mà que tens lliure sobre el paper. — No treguis aquest dit fins que t’ho digui. — Dibuixa una mà i fes coincidir un dit de la mà que dibuixes amb el teu. — Sense treure el dit, imagina’t l’ombra que projectaria el teu braç sobre el paper; dibuixa-la. — Ara, fes una línia recta que passi per on tens posat el dit. Disseny gràfic Forma & Co Fotografies dibuixos Marc Llibre Roig Dibuixos Iñaki Álvarez Correccions Teresa Guasch Ventura Traducció a l’anglès Graham Thomson Textos Arturo Castillo Delgado Joana Hurtado Matheu PUBLICACIÓ Agraïments Paula Delgado Thomas Fontdevilla Eloi Grasset Lluís X. Iturralde Jordi París Veronic Petit El Terrat Col·labora Generalitat de Catalunya Ajuntament de Valls Institut d’Estudis Vallencs Organitza Museu de Valls Edició so Arturo Castillo Delgado Gil Granero Edició vídeo Iñaki Álvarez www.capellasantroc.cat Capella de Sant Roc Espai Contemporani Valls, Tarragona Del 3 de juny al 31 de juliol del 2011 A cura de Joana Hurtado Matheu Dins del cicle Catedrals a la capella Un cicle d’exposicions per a la Capella de Sant Roc a partir de Catedral, conte de Raymond Carver Música Giulia Valle Ajudants de càmera Carles Colom Patri Torres Fotografia i il·luminació Pau Castejón Text i veu en off Arturo Castillo Delgado «Movía las puntas de los dedos por encima, por donde yo había dibujado, asintiendo con la cabeza.» p. 204 «Finalmente, salió la imagen de la más famosa, la de París, con sus arbotantes y sus flechas que llegaban hasta las nubes.» p. 201 Fes un rectangle apaïsat que ocupi la part de sota del paper. — A sobre del rectangle dibuixa-hi punxes, cap amunt, una més gran que la resta, fins arribar al final, de manera que quedi cobert tot el rectangle. — Fes uns arcbotants: uns arcs que surtin del rectangle com si fossin rems d’un vaixell i vagin cap al terra. Fes-ne quatre; aquests arcs sostenen l’edifici. — Fes una porta amb punxa, molt gran. — I fes finestres igualment amb punxa, les que vulguis. — Ara fes una creu damunt la punxa més gran que hi ha per sobre del rectangle. — Marca-la ben marcada, que es vegi. — Si vols, a la porta, marca-hi punxes de fora cap endins. — Prou. 201 190 204 Dipòsit legal T-52-2012 PARAULES PINTADES Texts from Pliny the Elder on attribute the origin of drawing to Butades’ daughter Dibutades: before bidding farewell to her lover, the young woman traced the outline of his shadow projected on the wall. Almost two thousand years later, Jacques Derrida added that ‘drawing is blind’. It was precisely her desire to preserve an image of her beloved that made Dibutades lose sight of him. Face turned to the wall, concentrating on what she was doing, she had ceased to look at the subject of the drawing, and instead of making the most of his present body had begun to remember him even before he had gone. Iñaki Álvarez evidences this blindness with memory, and exaggerates it. Because here the model is not shadows that can be traced, but words — for objects, people, gestures and emotions. Spoken by a voice that Iñaki pursues from a total loss of vision (not seeing what he is drawing), the words contain the record of those written by Raymond Carver. The fragments of the story thus prompt the dictation that tells the artist what to do, where to stop. And so the text, converted into a score that a voice interprets, is at the same time translated into images — two echoes that dialogue with the author of the story as any reader does who, in the repetition of reading, blindly recreates the universe projected by the writing. The word is the beginning, where the drawing appears, but also where it is diluted: at times the quotation refers us to something known (the cathedral in Paris, a blind man), but the voice is imprecise (‘draw a rectangle’, ‘draw a circle that is empty on the inside’), at other times the quotation is not very clear (‘one in colour and another in black and white’) and we have to wait for the voice to reveal it to us (‘they are old TVs’). Meanwhile, we see Iñaki surrender himself to the word and to the gaze of the other. The hand that draws is his, but it is lost, and wanders disoriented over the paper surface (like the camera that follows it in the video recording the action). Yet nonetheless it also calculates, measures, and tries to remember where the arm was raised, where the last line might carry on from. Curious the exchange that takes place here between body and drawing, between the creation of an image and the simple inscribing of a trace, because, a long way now from Dibutades, and without referents, intuition fragments and disorders the figures. And this shifting of the forms is neither more nor less than a transposing into space of the inevitable shift from the text to the image, from the word to the thing. This is why the drawings are the involuntary breaking down of the artist’s mental images, a contradiction that translates the contrast between the act of saying and what is said, between language and what language points to; eight drawings which show us that all visual reproduction will be clumsy, that realism (linguistic or pictorial) does not exist, and that every drawing is the translation of a mental image, or, as we said at the outset, that drawing is blind. Iñaki thus calls into question the figure of the artist as a craftsman, and with his pencil sends us back to the concept of style, which comes from the stylet, the stiletto, which pierces, cutting away any trust in a supposed truth. Hence the strange authority of this voice and this hand that seem to have exchanged roles. Because the invisible phenomenon of speech here guides and animates an alienated hand — a way of telling us that we can always hear what we see, but very rarely see what we hear. Perhaps that is why Iñaki Álvarez constructs images for the ear, in order to bear witness to the inescapable blindness of the painted word. Dicen los textos, a partir de Plinio el Viejo, que el origen del dibujo recae en Dibutades, aquella joven que, antes de despedirse de su amante, perfila la sombra de su silueta proyectada sobre el muro. Casi dos mil años más tarde, Jacques Derrida añade: “El dibujo es ciego”. La voluntad de conservar una imagen de la persona amada hace que Dibutades, precisamente, pierda de vista a su amante. De cara al muro, concentrada en lo que hace, deja de ver el motivo de su dibujo y, en vez de aprovechar su cuerpo presente, empieza a recordarlo cuando todavía no se ha ido. Iñaki Álvarez evidencia esta ceguera con memoria, y la exagera. Porque aquí el modelo no son sombras que se pueden repasar, sino palabras —de objetos, de personas, de gestos y emociones. Palabras dichas por una voz que Iñaki persigue desde una pérdida total de visibilidad (sin ver qué dibuja), pero que contienen el recuerdo de las palabras escritas por Raymond Carver. Los fragmentos del cuento motivan, pues, el dictado que manda al artista qué hacer, dónde detenerse. Y así el texto, convertido en partitura que una voz interpreta, es, al mismo tiempo, traducido en imágenes. Dos ecos que dialogan con el autor del relato como cualquier lector, aquél que en la repetición de la lectura recrea a ciegas el universo proyectado por la escritura. La palabra es el inicio, allí donde el dibujo aparece, pero también allí donde se diluye: unas veces la cita nos remite a una cosa conocida (la Catedral de París, un ciego) pero la voz es imprecisa (“haz un rectángulo”, “haz un círculo, que quede vacío por dentro”); otras veces la cita no es bastante clara (“uno en color y otro en blanco y negro”) y debemos esperar que la voz nos lo revele (“son teles antiguas”). Mientras tanto, vemos cómo Iñaki se entrega a la palabra y a la mirada del otro. La mano que dibuja es la suya, pero va perdida, y se aventura, desorientada sobre la superficie del papel (como la cámara que la sigue en el vídeo que registra la acción). Y sin embargo, también calcula, mide, intenta recordar allí donde levantó el brazo, allí donde cree que continúa el último trazo. Curioso intercambio el que aquí se da entre cuerpo y dibujo, entre la creación de una imagen y la simple inscripción de un rastro. Porque lejos de Dibutades, sin referentes, la intuición fragmenta y desordena las figuras. Y este desajuste de las formas no hace más que trasladar al espacio el desajuste inevitable que va del texto a la imagen, de la palabra a la cosa. Por eso los dibujos son la descomposición involuntaria de las imágenes mentales del artista. Una contradicción que traduce el contraste entre el decir y el dedo, entre el lenguaje y lo que el lenguaje indica. Ocho dibujos que nos enseñan que toda reproducción visual será torpe, que el realismo (lingüístico o pictórico) no existe, que todo dibujo es la traducción de una imagen mental, o, como decíamos al principio, que el dibujo es ciego. Iñaki pone así en duda la figura del artista como artífice, y con su lápiz nos remite al concepto de estilo, que viene de estilete, que perfora, que disgrega cualquier confianza con una supuesta verdad. De ahí la extraña autoridad de esta voz y esta mano que parecen haber intercambiado sus papeles. Porque el fenómeno invisible del habla aquí guía y anima una mano fuera de sí. Una manera de decirnos que siempre podremos oír lo que vemos, pero que difícilmente veremos aquello que oímos. Quizás por eso Iñaki Álvarez construye imágenes para el oído, para constatar esta ceguera insoslayable de la palabra pintada. PAINTED WORDS PALABRAS PINTADAS Joana Hurtado Matheu Joana Hurtado Matheu «Pero no utilizaba bastón ni llevaba gafas oscuras.» p. 194 «Mi mujer se sentó en el sofá, entre los dos. Le pasé el canuto. Lo cogió, le dio una calada y me lo volvió a pasar.» p. 199 «Uno en color y otro en blanco y negro, una vieja reliquia.» p. 197 Faràs un dibuix d’un home mig pla, de front. Fes el cap, només el cap. — Fes les dues orelles. — Fes els ulls, només la part de fora dels ulls. — Ara fes un cercle de l’iris dels ulls; només un cercle, que quedi buit per dins. — Fes una boca i dibuixa-hi una barba espessa i molt llarga; més espessa, més barba. Fes-hi un bigoti també. — Ara dibuixa el cos, amb les espatlles caigudes. — L’home du una jaqueta; fes una corbata. — Pinta la corbata per dintre. — Dibuixa-li alguns cabells, solts; l’home és calb. — Prou. Fes la silueta d’un sofà, que ocupi tot l’ample del paper. — Fes-hi tres caps, asseguts un al costat de l’altre; només els caps. — Al cap de l’esquerra, dibuixa-li una barba espessa, molt llarga. — Fes-li el cos: té les cames creuades, una per sobre de l’altra. — En una mà, du una cigarreta encesa; dibuixa el fum. — La persona del costat és una dona; està de costat. Dibuixa-li el cos. — Du una bata. La bata està mig oberta i se li veu un pit. Dibuixa el pit. — La dona està adormida; fes-li els ulls tancats. — Dibuixa-li els cabells, curts. — Al seu costat, hi ha un home gros. Dibuixa el cos d’un home gras; fes-li la panxa, les cames. Dibuixa dos rectangles, on vulguis. — Dóna’ls profunditat; que siguin cubs, com cubs. — Afegeix-los potes. Són “teles” antigues: quatre potes a cadascuna. — Ara, dibuixa la pantalla: convexa, que sobresurti, que es noti que sobresurt. — Dibuixa botons en un costat de cada pantalla. — A l’altre costat de cada “tele”, fes-hi una reixeta de ventilació. — Dibuixa dues antenes a sobre de cada aparell, una més llarga que l’altra. — I una piloteta a la punta de cada pal. 194 199 197 «No hablamos. Comimos. Nos atiborramos. Como animales.» p. 196 «Tras haber sido inseparables durante ocho años —ésa fue la palabra que empleó mi mujer, inseparables—, la salud de Beulah empezó a declinar rápidamente.» p. 192 «Ella accedió. Me dijo que le pasó los dedos por toda la cara, la nariz, incluso el cuello.» p. 190 Tens llibertat per ubicar els objectes al lloc del paper que vulguis. — Fes un cercle; és un plat. — Un altre cercle, dins del plat. — Dibuixa un filet, que quedi negre. — Dibuixa dos trossos del filet al costat, dos trossos que han estat tallats amb un ganivet. — Fes el ganivet, on vulguis, amb serra. — El mànec, pinta’l, i dibuixa-hi els dos cargols. — En un costat del plat, dibuixa-hi mongeta tendra; en un altre costat, dues patates. Senceres, fetes al forn. Fes els puntets de les patates. — Ara fes una forquilla. — Dibuixa dues llesques de pa, amb mantega; dibuixa la mantega. — Fes un got, ple de llet. A un costat del paper, fes un llit. — Dibuixa el matalàs. — Ara fes les potes i la capçalera. — En aquest llit, hi ha una dona; fes-li el cap. — És una dona negra: que es vegi. — Està tapada amb una manta; només sobresurt un braç. — Fes aquest braç. — La seva mà l’agafa la mà d’un home que està assegut al seu costat. — Primer fes la mà i el braç de l’home. — Després, dibuixa el cos, assegut. — Fes la cadira, senzilla; fes les potes. — Fes el cap. — I fes una barba, no tan llarga. — Espessa, però no tan llarga; ja està bé. Dibuixa el perfil d’una dona; només la cara, amb la boca una mica oberta. — Fes el coll, arriba fins al pit. Dibuixa un pit, només la silueta. — Fes els cabells: curts, arrissats, per tot el cap. — Molt cabell. — Ara dibuixa una mà esquerra a la cara d’aquesta dona. — Algú li està tocant la cara. Fes que el dit gros no es vegi. — El té ficat a la boca.