te vivir en Cristo posee

Reseñas
es considerada, con todas sus implicaciones
dogmáticas, el núcleo de la moral cristiana. Este vivir en Cristo posee dos polos: la iniciativa
divina por la que somos predestinados a ser en
Él, en conformidad con Cristo, mediante la gracia, y la respuesta libre del hombre.
Por tanto, Cristo asume en sí y lleva a plenitud tanto la moral del Antiguo Testamento como la moral natural: ambas están objetivamente
incluidas en su enseñanza. Citando a Ratzinger,
el autor afirma que la originalidad de la moral
cristiana radica en la fe en el Dios de Abraham
y de Jesucristo (cfr. p.95). La moral aparece así
configurada no como un conjunto de normas sino como una única norma universal concreta y
personal: es autónoma justamente porque se
funda, de forma totalmente gratuita, en la alteridad de la singularidad de Cristo.
En la tercera parte —Antropología, ética y
ciencia—, Scola señala algunas de las consecuencias prácticas de su discurso teológico. La
auténtica ciencia tiene que estar al servicio del
hombre, que debe obrar de acuerdo con su propio fin y con el del cosmos. La ciencia, fruto
del obrar humano, implica de hecho una antropología y una ética. En esta triple relación, el
primado corresponde a la antropología porque
«solo nella risposta al problema del significato
dell'uomo emergono quegli orientamenti e i
valori finali della persona e della comunità
umana che individuano il senso autentico del
progresso scientifico» (p. 133).
Con su propuesta, Scola supera las objeciones del iluminismo (Lessing y Kant, entre
otros) y las de Bultmann, que despojaban a la
figura histórica de Jesús de su ser divino, incapacitándola para convertirse en modelo y causa
de salvación de todo hombre.
M.T. González Gullón
Valenti SERRA DE MANRESA, Elsframenors caputxins a la Catalunya del segle XIX, Facultat de
Teologia de Catalunya-Editorial Herder («Col.
lectània Sant Pacià», 63), Barcelona 1998, 552
pp.
AHIg 8 (1999)
Valenti Serra de Manresa en aquesta seva
segona obra confirma els bons auspicis incoats
en la seva tesi doctoral, ja ressenyada en aquesta mateixa revista i a la qual remeto pel que fa
ais aspectes formais del présent treball (Valenti
Serra de Manresa, Els caputxins de Catalunya
[1700-1814], a «Anuario de Historia de la Iglesia» VI [1997] 564-565. Ressenya a cura de E.
Moline).
L'obra es una sólida i documentada investigado histórica a propòsit de la difícil represa
de la vida institucional i conventual deis caputxins catalans després de l'invasió napoleònica
(1814), i també sobre les diverses i successives
exclaustracions promogudes pel govern liberal
que paralitzaren la vida conventual deis fiares,
arribant fins a la restauració de la Provincia caputxina de Catalunya l'any 1900.
S'ofereix, tantmateix, una panoràmica sobre la vida i projecció deis caputxins catalans
durant el segle XIX que, foragitats de llurs convenís, protagonizaren en els anys dificils de
1'exclaustrado agosarades experiències missionals a Veneçuela, Guatemala, América Central i
Mesopotàmia i, mes tard, a les illes Filipines,
Carolines i Marianes. Finalment s'examina la
vida quotidiana i les aportacions culturáis deis
exclaustrats caputxins, així com les actituds i
mentalitat deis religiosos que vertebraren la restauració de la Provincia, en un context marcadament regeneracionista i regionalista.
Entrant al detall, es pren com a punt d'arrencada la legislació de les Corts de Cadis de
Josep Bonaparte, endintsant-se tot seguit en el
régnât de Ferran VII on veiem el descontent general al acabar la guerra i els dolorosos signes
de relaxació, insubordinació i divisió que juntament amb la qüestió deis juramentáis i afrancesáis protagonitzaren el Capítol del 1814 i el concili provincial del 1817.
El Trienni Liberal presenta la primera exclaustrado, seguida d'un reguitzell de mesures
secularitzadores que culminen amb l'expulsió
del provincial, el P. Solchaga. En la majoria deis
casos la disjuntiva s'articulaba entre la secularit533
Reseñas
zació, empentada pel govern, o l'empresonament i l'exili executats, també, pel govern.
El période de la restaurado absolutista fa
de pòrtic a la guerra entre isabelins i carlins.
L'absolutisme reial cristallitzà en una absolutisme personal de to regalista, que obligaba a una
torta mediatització política a l'església. Ja en en
el llarg espai de temps que s'obra el 1835 l'autor, ha volgut primar el tema de l'exclaustració
per damunt de la desamortització. Un cop exclaustráis els religiosos pel décret promogut per
Rufino Alvarez de Mendizabal (1835) i convertit en Ilei l'any següent els caputxins varen mantenir una estructura base en la «clandestinitat»,
contrariament al que s'havia pensât, es a dir,
que habien sigut empasats pel clergat secular;
estructura que els permetía no deixar de tenir el
suport necessari per poder seguir vivint tant
com els era possible la seva vida religiosa.
Es en aquesta situado quant 1'empenta
apostòlica deis exclaustrats traba sortida en les
esglésies sorgides del procès emancipador Hispanoamérica, que afrontaven la seva vida independent amb una enorme escassetat de sacerdots,
motivada per la política deis nous governants,
que es mostra anticlerical, i pel fet de que les esglésies locáis no estaven dotades d'institucions
per a preparar els possibles candidats al ministeri. En aquest context, els caputxins exclaustrats,
malgrat 1'experiencia tràgica de la mort d'alguns
d'ells a mans dels homes de Bolívar, no dubtaren
pas en acudir a Veneçuela i Guatemala, seguint
la petició feta desde Roma. Per la mateixa rao,
atenent a la crida d'ajut vers els catòlics orientais, es feren vius a la Mesopotàmia.
Amb els articles 29 i 30 del Concordat de
1851 es obra una peti ta escletxa a la restaurado
del clergat regular a Espanya. Carni, no obstant,
difícil, pie d'esculls, tais com el bienni progressista (1854-1855), la desamortització general de
Madoz (1855) i la Septembrina (1868). Peca
clau fou la butlla Ínter graviores (1804) que
concedía a la monarquía el dret d'alternativa,
que periòdicament desvinculava els caputxins
espanyols del ministre general de l'ordre, résident a Roma. Aquesta fou una temptació cons534
tant, al llarg del segle, a l'interior dels grups restauradors. Es tractava de tornar a ser caputxins,
seguir essent-ho, però la divergencia neixia en
el com ser-ho i de qui dependre.
Finalment la restaurado fou possible i el
1885 s'establfa la provincia del Sagrat Cor que
abastava els diversos territoris hispans, el 1889 es
dividía en tres provrhcies i el maig de 1900 es restaurava la provincia de Catalunya dels framenors
caputxins, sota l'advocació de la Mare de Déu de
Montserrat, data amb la que es clou el llibre.
S. Casas
R a m o n a VALLS I MONTSERRAT, Pedagogos
comparatistas del siglo XX: Rossella, Tusquets,
Sanvisens. Una vision prospectiva, Universitat
de Barcelona. Divisici de Ciències del'Educació.
Facultat de Padagogia, Barcelona, 1998, 126 pp.
La configuración epistemologica de algunas de las ciencias de la educación es un fenómeno de la historia reciente. Es el caso de la
Educación comparada, que tan sólo se ha hecho
posible cuando el fenómeno de la «globalización» ha penetrado en nuestra cuitara. Reconstruir la génesis de ese proceso es de indudable
interés. El estudio que presenta en este libro Ramona Valls i Montserrat, profesora de la Facultad de Pedagogía de la Universidad de Barcelona, es una valiosa contribución en esa línea.
La autora reconstruye los inicios catalanes
de la pedagogía comparada. Estadio importante
ya que Barcelona se precia de ser pionera en la
conformación de esa ciencia pedagógica en España. En efecto, estos estadios fueron iniciados
en Barcelona ya en los primeros años 30, y durante la II República, en el Seminario de Pedagogía, que dirigía Joaquim Xirau, centro antecesor lejano de la actual Facultad de Pedagogía de
la Universidad de Barcelona. Los inició Pere
Rosselló. Posteriormente, en los años 50, al restaurarse los estudios de Pedagogía, la dimensión
comparatista fue uno de los temas nucleares de
la Sección de Pedagogía, hasta el punto de que
puede hablarse de una Escuela barcelonesa de
Educación Comparada.
AHIg 8 (1999)