Conclusions_linia_2[1].pdf

CONCLUSIONS DEL DEBAT: FÒRUM QUE RESPON A L’INTERROGANT
“Faciliten les TIC l’accés a l’educació”?
Els membres que s’han participants a la línia 2 són: Cristina Galmés Galmés, Marina
Llompart Castañer, Margarita Gelabert Ginard, Paquita Martínez Nadal, Maria
Magdalena Grimalt Sabater, Raquel Garrido López, Cristina Llompart Cabello, Juan
Marimon Munar, Ainoa Jaume Sandin i Patricia María Blanco Ginel.
Idees que es repeteixen:
1) Les TIC sí faciliten l’accés a l’educació. Un sí rotund.
2) Les noves TIC en educació es destinen a: l’àmbit universitari sobretot, i a
persones que tenen majors dificultats (per motius diversos), a accedir a
l’educació presencial, per això opten per l’educació a distància, flexible, les
xarxes d’aprenentatge i l’ús d’altres recursos educatius no presencials.
3) No tots els serveis i possibilitats que donen les noves TIC són educatius. Han de
tenir una intencionalitat de produir una situació didáctica.
Les desvantatges són:
*El factor control és molt important, és a dir, la intencionalitat i la
sistematització educativa per a que ho sigui. L’enfocament d’intencionalitat pot
ser: técnica o sistémica. Les TIC ofereixen beneficis però pot ser també
perjudicis, sobretot quan interactuen els més joves amb elles, que desconeixen
els límits d’aquestes o els seus riscos (no caure en els mites).
*El cost material. La manca de recursos que uns o altres poden o no sopesar per
accedir-hi.
*Les barreres vitals i socials com a condicionants d’accés. Són barreres
culturals, politiques, econòmiques, socials, psicològiques, geogràfiques,
tecnològiques i d’infraestructura.
*L’analfabetisme digital: la mancança de competències cognitives. S’erradicaria
si des de l’escola es potenciàs la integració de les TIC i/o es difondés el
coneixement de les TIC i sobretot la necessitat d’aquest coneixement, per a les
activitats diàries que avui passen a fer-se a través de la xarxa, en la seva
majoria. Està clar que no podem parlar de coneixement absolut d’alfabetisme
digital, quan no hi ha cobertura educativa total. Varia depenent del context. Per
exemple, la família no pot controlar tant l’aprenentatge dels fills perquè (en la
seva majoria) desconeixen les TIC. Possiblement, d’aquí a dues desenes,
l’analfabetisme digital serà considera funcional, perquè les TIC estan i estaran
més envant encara més, integrades en el sistema social.
*La possible distracció de l’estudiant o usuari; aprenentatges incomplerts o
superficials, desenvolupament de l’esforç mínim de treball...
*etc.
En conseqüència, es veuen afectats: la intencionalitat, la cobertura, l’eficàcia i
l’eficiència, és a dir, la qualitat educativa.
Les avantatges que presta als processos d’E-A són:
*Augmenta l’interès i la motivació.
*S’aprèn a partir dels errors.
*Augmenta i s’aproxima la comunicació entre professorat i alumnat.
*Es desenvolupen habilitats de recerca i selecció d’informació.
*Millora les competències d’expressions i creativitat.
*Potencia nous ambients d’E-A.
*Major bagatge d’informació.
*etc.
En relació al rol del professorat; com a nou model d’ensenyança-aprenentatge, el
guiatge:
*Paliar la distracció, els aprenentatges incomprets o superficials o actituds de
mínim esforç de l’alumne/a.
*Facilitar i millorar el material adequat als alumnes; seleccionar les
tecnologies adequades.
*Connectar l’ensenyança amb el model pedagògic. Les connexions han de
permetre bon funcionalment, bona recepció o emisió de les tasques. De forma de
que, l’alumnat no es senti aïllat: sense perdre l’interès o la continuació del curs
perquè no pot facilitar-se l’accés a l’educació si no hi ha una supervisió de
l’emisió o recepció (la comunicació). Se tracta de que no sigui contraproducent.
En definitiva, la posició i importancia de l’educador és cabdal perquè de l’ús que es
faci de les TIC, dependrà l’actitud i destresa que els alumnes tendran front al
canvi i l’adaptació social.
“El rol "de professor persona que trasmet coneixement" té els dies contats, ja que la
nova funció ha de ser com destriar aquesta informació i convertir-la en útil. De res
serveix tenir tanta informació (matéria prima) a l'abast si aquesta no és converteix en
coneixement (producte elaborat)”, Juan Marimon.
Les TIC en educació aposten per: l’educació on-line i l’aprenentatge obert (l’educació a
distància), que deriva en diverses formes: UNED; G9, ensenyança programada, la turoria
virtual, la videoconferència...
Les TIC en educació tenen dos reptes:
*Rompre barreres (físiques, psicològiques, culturals i/o econòmiques, etc.) que
impedeixen l’accés a l’educació presencial perquè es tracta d’adaptar l’educació a les
possibilitats personals i socials. Doncs, la situació vital o social no hauria de ser
condició i barrera a la igualtat d’oportunitats. Ha de plantejar-se doncs, nous
objectius en educació perquè está clar que el procés didàctic ha canviat molt.
*Ensenyar a ser autònom i constructiu en el procés d’aprenentatge personal. No
es tracta d’informar, sinó d’aprendre a ser hàbils en l’ús de les TIC i utilització i
selecció d’informació. No per que l’educació sigui via on line ha d’oblidar els
objectius generals de l’educació, entre ells, la reflexió i crítica.
Les TIC són element de canvi en tot el conjunt del procés educatiu: l’organització,
l’alumnat, el currículum i el professorat. El que demanda el nou model social (la
Societat de la Informació) és:
*La metodologia d’E-A ha de canviat. Tots han d’aprofitar les possibilitats de les
TIC.
*Nova i major formació del professorat.
*Nous rols del professorat (més que informador, guiatge, motivador i distribuidor
de recursos) per ensenyar a aprendre a aprendre.
*Nou rol de l’escola i l’educació perquè ja no és l’única institució i font de saber.
Ha de canviar la conceptualització de: la classe presencial, la classe magistral i
teòrica i les formes de metodologia i avaluació. A més, les TIC s’han introduït
en tots els àmbits educatius.
La veritat és que, hi ha incongruències entre àmbits perquè l’escola no ha
integrat les TIC, sinó sols en determinades àrees o nivells. L’ensenyança de TE
no ha de reduir-se a l’àmbit universitari. Per exemple, tenim coneixement de
que s’han introduït portàtils programats amb alguns software útils i encaminats
a desenvolupar competències a través d’ells (per exemple amb l’ús del cmaptools) a nivells de Primària.
Això ja manifesta que quelcom està canviant en l’escola perquè sembla
paradòxic que en la majoria nosaltres haguem conegut el programa cmap-tools a
través de l’assignatura, a la UIB, quan aquests nins ja l’estan coneixent. Són
diferències que ja manifesten els canvis en una generació més jove, hereus de la
vertadera integració social i educativa de les TIC.
5) També canvia la relació entre docents i alumnat, ambdós canvien els seus
rols. Es poden acurçar distàncies en la comunicació, ampliar la cobertura, per
exemple, a través de la tutoria virtual.
6) Les TIC han afavorit l’accés a l’educació generalitzadament: sobretot a l’educació
formal, però també no formal i informal. No obstant, en aquestes dues darreres,
la segona menys que la primera, tenen menor intencionalitat educativa; si la
tenen, tenen una intencionalitat didáctica indirecta.
7) Les TIC “haurien” de facilitar l’accés a l’educació perquè també el poden
perjudicar o no ajudar. No obstant, les TIC no són tot poderoses. Les barreres
continuen, l’accés a l’educació presencial no és universal, i l’educació a distància
tampoc s’ha disfós per tot.
Haurien de facilitar l’accés a l’educació, no entorpir-la: no reduir l’educació a les
TIC ni a la inversa; no tractar d’abarcar molts de coneixements, no
sobreestimular amb audiovisuals, etc. No s’ha d’oblidar que l’objectiu és educar,
si no hi ha adquisició de coneixements, habilitats i actituds, no hi ha educació.